Flickr Gallery!

Per organitzar-me millor m'he creat una conta de Flickr. La podeu trobar a la barra lateral ja sigui en la secció de Links Personals o bé en la secció pròpia de Flickr (dalt a la dreta).

El meu iPod es morirà..

en 354 dies.



Segons el test de la web: http://www.ipodmechanic.com/deathclock/index.php
Aquesta pàgina et permet, només introduint el Serial No. de l'iPod (fàcliment reconeixible en el programa iTunes) i completant un petit test sobre l'ús donat a l'aparell i els llocs on l'utilitzes.

Força interessant! Espero que duri molt més que això...

En efecte, jo era rós

Quan miro les fotos de quan era petit (a qui no li agrada fer-ho?) em miro i m'adono de com he canviat. No tant en el físic (que sí, que molt) però sobretot en la manera de ser. Quan en parlo amb la meva mare (la nombro així per no dir mami, em declaro culpable) em fa molta gràcia quan diu: “Mira que t'has espatllat, eh?”. Segons diu ella era molt extrovertit, i força “fet i deixat estar”.

A mesura que ens situem en societat i aprenem a conviure-hi, deixem en part de ser nosaltres. Abans (avui en dia no tant) si no eres part dels cànons de la majoria eres el que avui diem “freak” o simplement “raret”.

En canvi, en els temps actuals (em fa gràcia, semblo un vell escribint) en que la societat col.lectiva ha donat pas a una societat individualista tenir un tret o un fet diferencial, és positiu. Destaca allò que és fora del comú. Per conseqüent, allò que destaca és bo. En les societats col.lectives (avui dia majoritàriament en països poc desenvolupats o amb forts règims autoritaris) allò que destaca ha de ser erradicat, és quasi demonificat.

És curiós veure l'evolució de Catalunya (i en part Espanya, tot i que a una velocitat menor, potser degut al fet que Catalunya era un país de pas, d'industrialització) de ser un país de societat col.lectiva a una d'individualista.

A terra i gespa recent tallada

A vegades enmig de tota l'acció frenètica que ens envolta ens captiva una aroma. Al principi ens trastoca, no la sabem ubicar enmig del color gris que ens sol rodejar tot el dia.
Pot ser una olor nova, o una que ens evoqui records. És increïble com algunes d'aquestes ens transporten fins als nostres primers (primers ara, ja que en portem uns quants a l'esquena) anys de la nostra vida.

En el meu cas l'olor dels llibres per estrenar em recordarà sempre a la meva etapa escolar, junt amb la olor de ciment sec (la olor de les parets de la Farga). També em recorda molt l'olor de ferro de les claus, que em porta a l'antic pis on el meu pare hi tenia el despatx, i que al final de mànec de l'escala hi havia una bola de ferro que feia aquesta mateixa olor.

Potser és aquesta memòria olfactiva tant poderosa el que fa que encara vivim els primers dies en tot. Com si fóssim nens. Però no en el sentit d'inmaduresa o ser infantils. És la capacitat de sorprendre's amb la vida quan som petits, amb les coses noves i les coses velles. Les olors ens sorprenen, no perquè ens vinguin de cop les fragances, sinó que aquests bocins de memòria estan tancats en petits arxivadors que quasi mai ens criden l'atenció.

Al cap i a la fi estan al costat de grans habitacions i portes. I a vegades un d'aquests arxivadors s'obre i ens embogeix. L'olor ens domina, et fa sentir diferent, com una música que et fa bategar el cor més fort i més lent al seu propi ritme.

A vegades... una olor deixa d'estar en un arxivador per ocupar tota una habitació. Ens obsessiona i la olores constantment. Hi ha olors que no es poden oblidar, per molta activitat que et rodegi.

D'estanteria en estanteria

Sembla mentida com a vegades les persones s'assemblen tant als llibres. Alguns els jutgem per les covertes, si són atractives ens declinarem per llegir-ne la contraportada, i més si són de tapes dures. Aquests asseguren no només calitat, sinó supervivència en el nostre dia a dia. No només en això ens assemblem als llibres, cada vegada que n'elegim un en descartem milers.
En ecomonia això se'n diu cost d'oportunitat en la vida real n'anomenem amor. Aquest mateix és el que fa que certs llibres (o persones) deixin d'estar als prestatges per passar a les nostres mans. Els acariciem, els llegim com llibres oberts, en definitiva: els vivim.

Però clar, llibres i persones (i per tant, històries d'amor) tot té un final. Com diria una amiga meva que m'estimo molt "Els finals feliços són històries sense acabar" però al cap i a la fi, un final és un final tant si t'ho mires per una banda com per una altra. I per tant, o bé passaran a altres mans o bé els deixarem a l'estanteria per tal que un altre persona els visqui. A vegades tot i així ens equivoquem, i deixem un llibre a un individu. No sabem com el tractarà, ni si realment serà llegit o entès.

I passa el temps i cada cop que passem per aquella estanteria i veiem el llibre que ja no hi és ens vénen recorrents records. Aquell espai que ocupava ha deixat de ser ocupat per un (trist) llibre, per donar pas a un recull de somnis ja viscuts que potser mai tornaran.

El que ja no tinc tant clar és si he acabat parlant de llibres o persones.

Capritxos d'entre setmana

Ja sóc persona!!!

A partir d'avui estic oficialment disponible. Ara ja puc respondre a les propostes (decents i indecents) que m'heu estat oferint aquestes setmanes (tot s'ha de dir que de les segones.. ben poques!).

L'examen ha sortit força bé, és a dir.. pel que pensava que seria, però l'apartat pràctic.. em sentia perdut. Però com m'ha dit tothom (merci Ru por llamar i decirme que me calmara, jaja) ara és temps de relaxar-se (no gaire) i assaborir el que queda d'aquesta setmana.
I sorpresa fotologuera al sortir de l'examen, m'he trobat en senyor Mario! No ens veiem mai per la uni i pam! Jeje. Pena que no m'he pogut quedar gaire.. perquè perdia el bus i tot x_x'

Però avui ha estat un dia de bruixes. A les dotze i mitja de la nit, quan anava ja cap el llit, de poc no em foto de lloros contra l'escritori. Les converse assassines estaven col·locades de forma premeditada de tal manera que al caminar per tancar la llum casi em deixo les dents a la taula. Ja entrat en son, m'he llevat a les cinc menys vint, tot pensant que no m'hagués oblidat de posar el despertador del mòvil.. i després de costar-me molt dormir, m'he llevat a les sis menys cinc. Dutxant-me, l'aigua ha perdut pressió i temperatura (?!?!) i el calefactor s'ha parat de cop. Només em faltava que s'apagués la llum per escenificar "Poltergeist".

Per sort aquests han estat els únics esdeveniments fantasmagòrics i el dia ha passat amb tranquilitat (dintre del que cap).
Després de dinar (i preparant-me per actualitzar això..) sona el mòvil.. tará! Ja tenim apartament per l'esquiada!!!! Quina il·lusió!!! :) D'aquí surt el missatge que veieu (amb el preu censurat, perquè a ningú li importa ^^).

Per acabar només dir que ànims a tots aquells que encara esteu d'examens.. que no crec que siguin gaires, però de ben segur passaran ben ràpids!

En exclusiva: Això és el que faig quan no estudio.

No em pregunteu on ho he trobat...

Fi d'any '07

Valoració general de la nit: Increïble (o inesperada... jo anava amb la idea de decepcionar-me... i vaja si ens ho vam passar de bé!!)




La caminata allà des de ferrocarrils es va fer un pèl pesat.. però com es sol dir en castellà "sarna con gusto no pica".

Molt de fred però per sort estàvem la Bet i jo per fer-nos companyia entre tot aquell "poble" al nostre voltant. No entraré en detalls, però és curiós la de gent rara que surt de festa durant aquests dies..







Què dir de la nit?

Hmm, primerament cal dir que el lloc no estava a petar, pel qual hem de donar gràcies. Mentres la resta de gent de la nostra edat s'ho passa en locals mal acondicionats, amb gent que no soporten durant la resta de l'any però en canvi semblen amics, amb suor (ecs!), preus desorbitats (pel que sol ser); nosaltres entre la bona companyia i bon ambient (i música) no ho podríem haver passat millor.
Suposo que el fet que anés completament disposat a passar-ho malament o millor dit, a decepcionar-me, va fer que en disfrutés molt sense arribar al punt de l'excés. Vaja que vaig fer l'exercici que em nego a fer durant la resta de l'any jeje.

Vam beure una micona (el que venia amb l'entrada) i tots vam arribar a aquell punt que estàvem graciosets però tampoc pesats (potser el que més ho va patir va ser el Quim... però per no fer-li una putada no faré mencions jiji :D)

Vam arribar a casa als voltants de les 6:30 (no gaire tard comparat amb gaire gent) i tot i que quan vam marxar jo encara m'hi hauria quedat (les meves piles no s'acaben ràpidament, per això prenc tant de sucre! :P) tampoc era plan de fer perdre tot el matí al meu pare.

Possiblement el fi d'any més positiu comparat amb molts d'altres!!

Muaks!*

PD: Ja us tinc les fotos a punt!

Compres nadalenques

Ahir amb la Bet havíem d'anar a Port Aventura amb el Quim i la Marina però al final la Marina no es trobava bé, total, no succeeix. Així que com que ja teniem el cuquet a dins de sortir de casa, vam decidir anar a Barcelona i passar-hi el dia allà.. animant l'esperit consumista de les Festes.


Vaig poder enllestir forces regals, i fins i tot vaig comprar un paper d'embolicar "mu mu cucu" i només en faré un més per la meva mare "Porque ella lo vale" però la resta ja van forçca ben servits, tot el contrari de la meva cartera.. ai pobreta. u_u

Al final del dia vam sopar a casa la Bet, després de veure Marie Antoinette una pel·lícula de Sofia Coppola que la veritat em va agradar molt més del que m'esperava, per no parlar de la Banda Sonora Original (B.S.O.), amb una cançó de Queen que la vaig trobar tant bona que ja m'he baixat: Killer Queen.



Un cop es va acabar la pel·li, vam fer una micona de "mandritis" i vam mirar episodis de "Caso Abierto" i "House". Després un bon soparet, amb entrepants casolans de formatge i uns altres de fuet <3.